GRUP D'OPINIÓ ÀMFORA
GUANYADORS VIII CERTAMEN LITERARI

PRIMER PREMI:    LA TEVA VIDA.
                                 FRANCESC SAEZ MAESO

1r FINALISTA:        JUGUINES PERVERSES.
                                 ROSA PONS SOLÀ

2n FINALISTA:        LA SENYORA MARIA.
                                 CARLES PUJALTE VIZCAINO

Al centre el guanyador Francesc Saez Maeso acompanyat dels dos finalistes


LA TEVA VIDA

És un dia normal. No et lleva el despertador, ni els rajos de sol, ni la pluja de primavera. És un dia normal, i són els crits entremaliats de la canalla el que et desperta. Et dutxes ràpidament escoltant la ràdio. Els fills entren i surten del lavabo jugant. Un cap apareix dins la dutxa, apartant una mica la cortina. Si, si, ja acabes.
Fas l'esmorzar amb rapidesa i eficiència. El d'ells, després el teu. Durant tota l'estona fas glopades del cafè amb suc d'arròs que és el primer que prepares. Quan seus, en queda un terç fred que reserves com a glop i final, abans comenci de debò el dia. Els entrepans a les bosses i a preparar-se perquè arribi la Laura i se'ls endugui a l'escola. Puntual, apareix per la porta quan t'estàs posant l'abric. Us saludeu amb un somriure i la pregunta habitual de com estàs, bé, bé. Li dius que avui necessites que també els reculli i s'estigui a casa fins l'hora de sopar, ja que tens una reunió i sortiràs tard de la feina. Cap problema.
Mentre els veus marxar, escoltant com li expliquen a la cangur les anècdotes del dia anterior, t'encens una cigarreta. A casa, és clar, no fumes mai. És una mena de vici secret que et fa sentir clandestinament bé. Expires el fum organitzant-te mentalment el mati a l'oficina. Les comandes de llibres que hauràs d'introduir a l'ordinador, la formació de les dues noies noves a l'empresa, la caça i captura dels informàtics per aconseguir que resolguin d'una maleïda vegada els problemes de compatibilitat del programa de taules. T'encamines cap a la boca del metro.
Hi ha molt gent, com sempre. Algú t'empeny per darrere, a les escales, i estàs a punt de perdre l'equilibri. Imbecil. Tens ganes d'insultar-lo però només et surt una queixa genèrica i ofegada. Et passa cada dia. De vegades tens l'ocasió de tornar-t'hi, un altre plaer secret que et fa sentir imbuïda d'una mena de justícia divina. Però aquest cop l'imbecil de torn ha apretat el pas ràpid i no tens ganes de perseguir-lo.
Tens sort i, en una parada, pots asseure't i posar-te còmodament els auriculars per escoltar una mica de música. Escombres de manera automàtica les cares del vagó, reconeixent els arquetipus habituals dels passatgers de primera hora. I llavors la veus. Deu tenir uns vint-i-pocs anys. Du aquella melena rossa trenada que sempre cau amb gracia i naturalitat, com si es llevés directament així. També s'ha pogut asseure i mira el no-res per la finestra mentre escolta, imagines, música. Potser la mateixa cançó que tu. Sí, el seu lleuger moviment de cap segueix el ritme perfectament. T'hi veus de jove. Du jaqueta de pell negra i abraça la carpeta de la universitat, molt inflada perquè s'acosta final de curs i l'embaràs d'apunts ja sap si serà nena o nen. Baixa a la següent parada i tornes a capbussar-te en qüestions de feina. T'empipa començar a pensar-hi abans d'arribar, et recrimines que no et paguen la misèria de sou per treballar fora d'hores d'oficina, però ho fas igualment perquè així pots organitzar-te millor, perquè així és el sistema.
Un cop a la feina tot va malament. La setmana s'està acabant i les petites errades del dia a dia s'han fet allau. Plegues amb el cap com un timbal. Has dit que havies de recollir els fills i no podies quedar-te a una reunió que saps més protocol·laria que funcional. T'encens una cigarreta a la porta de la feina i t'allunyes, alliberant-te'n a cada passa, a cada exhalació. Tens un temps robat, ates la cangur es farà càrrec dels nens, però l'automatisme et du igualment cap al metro. Ets sents inquieta, sense saber per que, i lluites contra la inèrcia d'anar cap a casa. T'asseus al vagó, ja que miraculosament trobes dos llocs buits, i tries el seient en contra del moviment del metro, potser per ajudar-te a frenar aquella inèrcia. A l'instant algú se te t'asseu davant: és la mateixa noia d'aquest matí. Ara parla per telèfon, a través dels auriculars. Sembla molt contenta i somrius, amb plena empatia. Et sorprèn posar-te de tan bon humor de cop i volta. Deu ser la flaire de perfum que t'arriba des dels seus cabells trenats, ara ja una mica espigats. Reconeixes el suavitzant perquè és el que utilitzaves quan també tenies els cabells llargs i te'ls trenaves per anar a la facultat.
No vols ser impertinent, però no pots evitar mirar-la amb atenció, ara que està distreta amb la conversa, escoltant la seva veu, tan enèrgica, tan jove. Tampoc ets tan gran, de fet, però hi ha alguna cosa especial en tenir vint-i-pocs, estudiar a la universitat i tenir la vida per davant, sense feines que no omplen, sense les obligacions de tenir fills, sense l'estrès de ser l'arquetipus de mare soltera treballadora. Sembla que està quedant amb algú per fer un cafè improvisat. És fantàstic això de ser dijous i poder canviar els teus plans per fer cafès o el que sigui.
No saps per que però quan, dues parades abans de casa, ella s'aixeca, tu la segueixes. Sents la tremolor suau de l'emoció a la panxa. Deixes que passin dues o tres persones entre ella i tu, però tampoc afluixes el pas, no fos cas que, amb aquestes passes àgils que fa, la perdis. Segueixes l'estel-la del seu, el teu, suavitzant. Al carrer s'atura i, immediatament busques una cigarreta mentre l'espies per la cua d'ull. Alhora, en traieu una i deixes que ella se l'encengui abans. El clipper li falla una, dues vegades, tres ... penses en oferir-li foc, però a la quarta s'encén. Us torneu a posar en moviment i gairebé no et fixes on sou, d'atenta com estàs de seguir-la i que no vegi que la segueixes. Tens un moment d'autoconsciència i t'interrogues: que fas, dona? Però t'espolses la veu inquisidora, fumant més ràpidament mentre li segueixes el ritme de passes. T'envaeix aquella clandestinitat de la cigarreta prohibida, i et sents, estranyament, igual de bé. No fas mal a ningú, oi?
De cop i volta, la noia accelera el pas i s'atansa a una taula d'una terrassa força gran. T'atures i treus el telèfon mòbil, fent veure que algú et truca. Sí? Rius. Hahaha! No, no, ja sóc aquí. Encara no has arribat? No pateixis, vaig prenent un cafè... Després d'abraçar-se amb una noia de cabell més llarg encara, de blens marró tardor, crida l'atenció del cambrer amb un somriure. Tries una taula des d'on puguis veure-les sense que es noti i esperes a que el cambrer acabi d'atendre-la. Que s'haurà demanat? Que em demano? Potser ha dit una Estrella?. Un tallat?. Quan se t'acosta a tu el cambrer, li dius que t'ho penses un moment, que esperes a algú. Et mira de manera estranya. Li aguantes la mirada. Que?. Marxa dient que l'avisis quan vulguis. No li pares més atenció fins que li porta una Estrella i llavors t'afanyes en demanar-li tu una. Ella no beu amb copa i tu fa molt que no ho feies, així que et sorprèn el tacte circular de la boca de l'ampolla amb la teva. T'agrada, ho trobaves a faltar.
Fumeu i beveu massa, no hi estàs acostumada. Ni se't passa pel cap mirar l'hora en cap moment. Fas veure que mires el mòbil, Facebook, les noticies, que sé jo, mentre fites i pares orella. S'expliquen coses divertides i t'agrada molt com riu, desinhibida. En una ocasió t'uneixes al riure i no t'adones de que deus semblar, esclafint tota sola mirant el mòbil i amb tres ampolles buides de cervesa davant. Es fa fosc però tu no t'adones quan ja esteu pagant. Les dues noies continuen amb bon humor. La dels blens marró tardor ho paga tot. T''esperes i pagues les teves cerveses. No dus efectiu, i el cambrer tornar a mirar-te malament quan treus la tarja. Que?. Et cobra i li dius que no et cal copia. Les noies han marxat ràpidament i tens l'ai al cor de perdre-les. Mires carrer amunt i avall, i les veus tombar cantonada. T'encens una altra cigarreta, l'ultima del paquet, i camines ràpidament. El telèfon sona a la butxaca, però l'ignores. Continues sense saber ben bé on sou i et sembles turista, amb aquella mirada de veure-ho tot per primera vegada, d'explorar el món. Ets sents molt bé. Un xic contenta per l'alcohol, sense dubte, però feia tant que no et senties així!
Entren dins un local de copes i no dubtes en seguir-les. De seguida deixen les bosses, saludant simpàticament als cambrers (deuen ser habituals, penses), i surten a fumar. No hi ha ningú més a fora, així que creus que seria massa agosarat sortir també i et mires la carta de còctels. Un dels cambrers, jove i amb un accent italià gens forçat, dels que no fan aquella ràbia, et saluda i pregunta si saps que vols. Fas que no amb el cap. Dolç o sec?. No ho saps. Se te'n va la mirada cap a fora, cap a les noies, i el cambrer se n'adona. Et mira i diu que elles acostumen a demanar-se un gintònic especial de la casa, de nom Bloom. El mires agraïda i fas que sí, seria perfecte un gintònic, sense interessar-te per saber que porta. Bloom. T'agrada molt el nom. Et recorda el florir de la primavera. Cada cop ets sents millor, més jove, més tu. Quan tornen a entrar sona una altra vegada el mòbil. Llavors t'adones de l'hora, són més de les deu!. Mare meva!. És la Laura qui truca, i li despenges forçant la respiració. Laura, quin greu!. Perdona, estava en plena reunió i no he pogut dir-te res. Gràcies, que maca que ets. ... Escolta, la reunió ha acabat a mitges i em demanen d'allargar-ho a sopar per acabar de preparar les coses de cara a Sant Jordi. Ja saps, parades, llibres, signatures. Oh, perfecte, ets un sol. Al congelador hi tinc pizzes, tu mateixa. Quan penges no et sents gens culpable.
El cambrer s'acosta amb una safata i tres gintònics iguals. Te'n serveix un a tu, posant un tovalló vermell com a posa-gots i et somriu. Espera que t'agradi. Des de la taula del costat les noies reclamen els seus i llavors una d'elles et mira, no la rossa, però. Somrius i et torna el somriure. Bona tria, sembla dir-te. Entra un grup de gent al bar i llavors sents que et criden. Et gires, sorpresa, i t'agafa un moment de por. Qui serà?. Que pensarà de trobar-te en un bar de copes un dijous per la nit?. Mires cap a la porta però el grup passa per davant la teva taula i s'abracen amb les noies. Sí, es diu com tu. Prens un glop llarg del gintònic, que estàs escurant sense adonar-te'n. Sempre havies tingut facilitat per beure força un cop escalfaves gola. Sembla que no ho has perdut i te'n rius d'aquesta tonteria mentre veus com la colla creix i les cadires s'acosten tant a la teva taula que ja en formes part. Ho sento. No, no passa res, estic sola. Per que has dit això? Que tonta!. Però no fan cas del comentari i comencen a parlar. T'acabes el gintònic i el cambrer, hàbil, se t'acosta. Que, li ha agradat?. Moltíssim, gràcies per la recomanació; me'n pots portar un altre? I tant, servidor. Et cau bé el cambrer.
Mica en mica el local es va omplint, principalment de gent molt més jove que tu, però també veus els taurons veterans que fan barra mentre escanegen amb la mirada. Pregues perquè cap d'ells et faci presa i se t'acosti, t'empiparia molt, així que et poses més seriosa, mirant el mòbil mentre tornes a la conversa de la taula. Coses de la universitat i també de política. No estàs d'acord amb el noi que va pulcrament afaitat, i mires la noia rossa per veure si ella també pensa com tu. Quan li respon, irada, assenteixes, donant-li tota la raó, És exactament el que creus, sí senyora.
Al tercer gintònic estàs obertament borratxa. Has d'anar al lavabo i li demanes al cambrer, fent esforços per dissimular i no sonar beguda, cap on esta. Al fons a la dreta, és clar. T'hi encamines fent una, desitges, lleugera ziga-zaga, Et mires les sabates, com si el problema fos d'elles. Entres, però abans d'asseure't per pixar, et venen basques. Ai no. Vomites amb un so estripat, tot líquid. Merda. El problema ha estat inclinar-te davant la tassa, sempre et passava el mateix. T'afanyes a tirar de la cadena i netejar-ho tot amb paper de wàter. Surts sense adonar-te que no has pixat, finalment. T'atures glaçada: la noia s'està pintant els llavis davant del mirall. Pregues perquè no t'hagi escoltat i la saludes, però t'adones que restes quieta i no te'n vas. Et mires i et somrius. No sembla molestar-te que aquella dona se't quedi mirant. Penses en si desfer-te la trena, ja espigada, i dur la melena lliure, lleugerament ondulada degut al trenat, però finalment no ho fas.
Tornes a la taula i llavors t'adones que encara se't queixa la bufeta. Decideixes esperar uns minuts, unes glopades del quart gintònic, perquè no es noti gaire. Quan tornes al lavabo t'atures davant del mirall i hi veus la noia. Obres la bossa de ma i treus la barra de llavis. Malgrat veure-hi una mica doble, te'ls pintes perfectament. Fas més traç al llavi de dalt, engruixint-lo. Et queda molt bé. Estàs molt guapa. I llavors sí, pixes. Surts amb pas decidit, segura de tu i de tot, i mires en diagonal un missatge de la Laura que diu que ha posat els fills d'algú a dormir i que farà sofà fins que arribi. Decideixes apagar el mòbil i acabar-te el gintònic.
Com que és molt tard, el cambrer italià abaixa una mica la persiana i anuncia que ja s'hi pot fumar. Tothom aplaudeix i es reparteixen els cendrers. Obres el paquet, compartint l'alegria, però està buit. Veus que hi ha una màquina a la cantonada però un dels nois de la taula, ja compartida, te n'ofereix una de recargolada. Li somrius amb autèntic agraïment. No saps exactament com però ja formes part del grup. Mai has estat una persona extravertida i sempre has tingut un deix de timidesa, però les cerveses i els gintònics que neden per la teva sang et tornen una altra persona. Ja no ets mare ni treballes en una oficina. Ets escriptora i vas néixer a França, prop de París però, tot i que hi vas viure, no t'agrada gens la metròpoli.
Tot passa tan ràpidament que ja esteu pagant i el cap et volta. Hi haurà metro a aquesta hora?. Quina hora és?. Hauràs de demanar un taxi... Ep! Escolteu, una amiga fa festa a casa seva, ens hi acostem?. Abans que la meitat digui res, tot just la noia rossa diu que i tant, t'hi sumes. Et mossegues el llavi pensant si has passat la línia del tot, però els blens tardor et diuen que fantàstic, que potser tindràs material per a la teva novel·la que estàs escrivint sobre la vida universitària. De camí es diu d'anar a fer unes absentes, cosa que et fa molta il·lusió perquè des que vivies a París que no en beus i això fa molt d'escriptora. Però passeu per davant del bar i està tancat, així que feu via fins el pis de la vostra amiga. Novament tot són somriures d'acolliment. Hi ha molta gent, una quinzena ben bona, i la maria fa una boira baixa que et recorda el primer relat amb que vas guanyar un premi literari, "El joc de la boira". No era gaire bo, dius, però l'expliques així per sobre. Els hi encanta i promets que els hi enviaràs perquè puguin llegir-lo. L'altra tu també escriu, és clar, i llavors sí, us passeu un temps infinit parlant de literatura, de que entens per escriure, d'aquell "escriure's a sobre", de la necessitat de cremar-se en preguntes. T'enamores de tu. I tu de tu. En algun moment la música sona més forta i t'animes a tocar la guitarra que hi ha en un racó. Tothom et segueix el ritme i els dits no s'adonen que falten dues cordes. I tu tampoc. Perquè no importa gens, perquè el moment ho omple tot i et sents ben viva, i rius, plena de poesia. Recordes la teva joventut a França, els passejos, les fláneries, de quan el món és nou i ho tens tot per davant. I així te'n vas a dormir, embriagada de vida.
Et lleves sense ressaca perquè vas prendre't un antiinflamatori abans d'anar-te'n al llit. Ets sents plena d'energia, gens cansada. Repasses la vetllada de la nit anterior amb un somriure feliç. Esmorzes un cafè amb suc d'arròs ràpidament, et dutxes mentre escoltes música. Encara tens una mica de regust d'haver vomitat, tot i que vas rentar-te les dents en arribar a casa. Et trenes la melena rossa. Agafes la carpeta de la universitat i mires al mòbil a quina aula has d'anar. Et trobes un missatge especial i, mentre encens la primera cigarreta del dia, penses amb l'escriptora francesa que un dia seràs. I somrius, somiant amb la teva vida.